tretze

y las rodillas como cubos modulares

sabes?, li diu mig embogida, como una escultura de Posenenske. Fa estona que li intenta explicar a L què vol del seu cos ara que se l’ha amputat gairebé tot. Li va trucar perquè li agrada molt la seva obra, sobretot quan de sobte hi entreveu sis pits, o armadures o un embolic de ferro, metacrilat i llum de neó, i perles i una papallona. Això de la papallona va ser casualitat, en un espai que estava obert al carrer, una papallona s’hi va colar i va decidir descansar en una de les seves escultures. Ara li demana amb una passió que a L li fa (sincerament) vergonya, que li faci el seu cos nou. Li diu que vol cames i un braç biònic, que vol que li ho faci ella, si us plau. L se l’estima, es coneixen de fa ja uns anys quan van compartir taller a Barcelona, A amb el cor trencat i una nevera i rentadora allà dins perquè la seva ex l’havia deixat i s’havia hagut de mudar i no sabia on deixar-ho, de moment. L allà, per tot arreu, perquè feia molt de merder eh, però li era igual i se sentia com a casa amb ella i a més cuinava arròs de més per a les dues els dies que no portava res. L se l’estima i la vida les ha dut a una mena d’encreuament invers i sigui com sigui sempre es troben encara que no es vegin mai i decideix que va, que li farà les pròtesis, i tant, i seran les més boniques i monstruoses del món. Fa temps que no sap què fer amb tota l’obra que té, l’ha reciclat més d’una vegada i últimament es planteja de canviar-ho tot, de canviar com ho fa tot, perquè no és sostenible, ella no ho pot sostenir més, li pesa quan ho mou, li pesa, s’imagina vella i entén que l’esquena ja no li deixarà fer. Li diu que sí, venga va, sí, pero mejor si vamos al taller, a ver…