dotze

Una escultura,

no. Un paper tallat que fa un volum pla, cap amunt com un tall de bisturí al pit, zas, i s’obre el pit i el paper, mou les mans mentre li intenta a explicar a M una escultura que va veure anys enrere. M no sap del que li està parlant i ella ho nota i s’enrabia. Això d’enrabiar-se feia temps que no li passava tan sovint, ni tan de pressa. Se li enrosca cap amunt com un tornavís, de la panxa fins als ulls, i no veu res, només nota una escalfor a les galtes i l’ofec d’un crit contingut. S’enrabia amb M perquè està allà, gairebé sempre, i ara està però no està. Li vol explicar com se sent i no sap per on començar, i comença per l’escultura perquè recorda que era res, un tros de paper tallat i que li feia pensar en la feblesa, però comença i ja acaba perquè ara pensa que començar per l’escultura ha estat començar malament. S’enrabia per segona vegada amb ella mateixa, i una tercera amb ell, altre cop. S’obriria el pit amb un bisturí, zas, i sortiria perquè M hi entrés, una estona. En lloc d’això, llegeix en veu alta: “Des del nivell bàsic d’anatomia a les complexes imatges cristianes i alquímiques, el pit expressa oposats: destrucció i creativitat. Representa el centre feroç, l’espurna divina de la qual prové l’elixir -la llet o el verí”_iii

_{iii The book of symbols – Taschen}